Aprenent de 730 hores de violència
Article de Marta Handenawer, anàlisi de dades de Esteban Piacentino, traducció Natalia Santolaria
El 30 de setembre, el compte enrere de la nostra exposició “730 hores de violència” va arribar a 0, posant fi a la primera iteració de la iniciativa #730hores. Seguint l’estil de DDS, aquesta exposició s’allunyava dels formats tradicionals per convertir-se en una oportunitat de recollir les respostes dels visitants a preguntes clau sobre la violència.
Així és com va funcionar: en sis punts del recorregut expositiu, el públic va poder respondre a sis preguntes diferents relacionades amb la violència. Es van decidir a participar i vam recollir el que havien de compartir.
Avui, després de d’arreplegar missatges durant un mes (i unes quantes nits boges analitzant-los per convertir els testimonis individuals en dades), hi ha moltes coses que ens agradaria compartir amb vosaltres.
Abans d’arribar a les dades. Qui va assistir a aquesta exposició?
Encara que el participant més jove tingués 10 anys i el més gran 89, vam atreure principalment gent jove de Barcelona: el 80% dels assistents tenien entre 20 i 40 anys. El que estàs a punt de llegir són els seus pensaments propis sobre la violència contemporània.
Pregunta 1: Quan vas experimentar la violència per primera vegada?
De nens. A l’escola. Com a nounats, fins i tot. El 30% dels visitants de la nostra exposició estan d’acord: ens enfrontem a la violència per primera vegada durant la nostra infància. La resposta mitjana mostra com, des de molt joves, estem exposats a la violència com a víctimes (gairebé com si la violència fos una conducta que s’aprèn; que no és part de les nostres vides fins que algú ens la presenta o ens hi introdueix).
Germans i germanes que ens peguen. El moment en què en un hospital se’ns identifica amb un gènere equivocat. Adonar-se que un ha nascut en un país on la seva vida no val res. Que un professor ens faci sentir avergonyits per no entendre una lliçó…
Els escenaris varien, però la història roman la mateixa independement de l’edat de l’enquestat: la infància és un període vulnerable en què aprenem com funciona el món que ens envolta. I com que la violència ha estat una eina útil per als nostres predecessors, l’aprenem i l’acceptem com a part de la vida. La violència no estava aquí fins que, de sobte, hi era.
Les dades, en més detall:
El tema més referenciat és “a la meva infància”, amb un 30% dels enquestats parlant sobre això. Si aprofundim en el concepte de “infància”, un 15% menciona la violència en el context escolar (un 4% parla de bullying) i un 6,63% identifica la violència a casa.
Altres respostes interessants són del 8,43%, que assenyala el moment en què van néixer i el 6,63%, que afirma que no ho recorda.
Pregunta 2: Quan està la violència justificada?
El teòric polític Norman Geras va defensar que la violència es pot arribar a justificar en cas d’injustícies socials greus: l’única raó possible per exercir la violència és evitar un desastre imminent i assegurat. A la seva obra “Our morals” assenyala que fins i tot quan la violència pot ser necessària per evitar una catàstrofe moral imminent, el seu ús ha de ser sempre extremadament rar i ens hem de sentir compungits.
El debat va estar polaritzat: els nostres visitants o bé pensen com Geras o senten que la violència mai no es pot justificar. El que significa, en essència, que consideren la violència com un fenòmen contraproduent. Però hi ha un altre angle interessant en aquesta qüestió: els qui justifiquen i defensen que existeix la violència consensuada.
En quin context podria algú expressar el seu desig d’experimentar violència? “BDSM”, “Arts marcials mixtes i altres esports de contacte” o “cirurgies”, per exemple. Espais que es converteixen en acceptables i tolerables mitjançant processos socials i culturals.
Les dades, en més detall:
Les respostes més repetides estan dividides: la “defensa pròpia” té el número més alt de mencions amb un 27,6% de les respostes. “No hi ha justificació” va obtenir un 21,1% de respostes. “La protecció de la vida” ve a continuació amb un 10,6%.
Altres conceptes relacionats que destaquen són: Quan es vulneren els drets [5,9%] (la majoria parla de humans, però es fa referència també als drets ambientals i dels animals), quan hi ha persones en perill [4,9%] i sobreviure [4,9%].
Pregunta 03: Per què ens agrada la violència?
Encara que hem formulat la pregunta assumint que ens atreu molt la violència, la majoria dels nostres visitants no hi estan d’acord: el 20,7% de les respostes afirma que “no els agrada la violència”.
Aleshores, com podem explicar l’augment del contingut violent on-demand que es genera a plataformes multimèdia com Netflix? Les dades del servei de transmissió mostren que a la gent li agrada el contingut centrat en la mort i la violència: 2 dels 3 programes consumits amb més fervor el 2018 es van centrar en assassinats i suïcidi, i la meitat de les produccions originals més vistes del mateix any contenien un grau significatiu de violència o temes morbosos. Però no només parlem de pel·lícules: un estudi va revelar que el 88% dels vídeos porno més populars contenen violència.
Els amants de la violència també van ser presents a la nostra exposició i ens van parlar del seu fort component estètic i sobre com la nostra obsessió pel tema prové del fet que vivim en una societat que no accepta la violència. La resposta podria estar en algun lloc dels orígens del comportament humà: potser, la fascinació per la violència és un simple resultat de la curiositat humana. La majoria de nosaltres tal vegada no ens considerem violents; tot i així, tenim curiositat per veure què hi ha a la misteriosa i desconeguda cara oculta de la nostra societat, on es trenquen les normes sense tenir en compte la vida humana o l’autoritat.
Les dades, en més detall:
“No m’agrada la violència” ha estat la resposta més popular, amb un 20,7% de les respostes. Entre els que van respondre positivament, podem destacar dues idees principals:
Les persones que diuen que és per la nostra condició humana / natural [10,34%] (de manera similar, el 9,5% de les respostes pensen que ens agrada la violència com a part del nostre “instint” animal).
Una altra perspectiva interessant és la del 13,8%, que parlen dels sentiments i emocions que genera la violència. El nostre públic va esmentar el poder [6,9%], l’adrenalina [2,6%] o la necessitat de descarregar la ira [2,6%] com a desencadenants per voler consumir violència.
Pregunta 04: Com desactivem la violència?
Segons els nostres visitants: repensant la nostra relació amb el món que ens envolta. En plantejar aquesta pregunta, ens vam inspirar en quelcom que la filòsofa Rosi Braidotti va dir: “Observem com el feminisme ens ha ensenyat a distanciar-nos de la violència masculina. O com l’antiracisme ens ha ensenyat a distanciar-nos del supremacisme blanc. Es tracta de distanciar-se. És un exercici de desintoxicació. Hem de desintoxicar-nos dels mals hàbits de pensar i de relacionar-nos amb els altres”. I sembla que el públic està en consonància amb les seves opinions sobre el canvi.
El 28,5% de les respostes que hem recollit parlen de combatre la violència amb educació i diàleg. El 13,9% dels participants creu que l’empatia, l’amor i el respecte són bones solucions. En aquest context, vam demanar al públic que es posicionés sobre un altre tema. A la pregunta “Quina és una manera més eficaç de combatre la violència?”, el 82% dels enquestats va estar d’acord que la conversa és una millor opció que la condemna.
En altres debats en què hem assumit un determinat posicionament social, el públic ha estat totalment en desacord amb nosaltres. Vam veure un exemple d’això a la pregunta anterior: la gent no volia que assumíssim que els agradava la violència, així que van insistir a fer-nos-ho saber. Curiosament, de les 223 respostes a aquesta pregunta, ningú va dir que no calgués desactivar la violència. Vol dir això que veiem la violència com un problema; quelcom intrínsecament dolent que hem d’abordar?
Les dades, en més detall:
Aquests van ser els cinc principals motius exposats pels visitants de la nostra exposició:
Amb educació [17,9%]
Amb diàleg [10,6%]
Amb empatia [5,7%]
Amb amor [4,1%]
Amb respecte [4,1%]
Pregunta 5: Quins espais estan lliures de violència?
Les respostes del públic es van dividir en dos grans grups. Tenim els optimistes que pensen que existeixen espais no contaminats i els fans de Bourdieu que defensen tot el contrari.
La majoria dels visitants pertanyen a la segona categoria: els creients que la violència és a tot arreu i ni tan sols les nostres ments n’estan lliures. Com va dir un dels nostres visitants: “No se m’acut cap. Som violents fins i tot quan parlem amb nosaltres mateixos”.
Una altra idea suggeridora que es va repetir en diversos comentaris, té a veure amb distanciar-nos de nosaltres mateixos. En altres paraules, nombrosos visitants defensen que la violència és intrínseca a la mirada humana, de manera que hem de sortir de l’experiència humana per deixar de viure-la. “Qualsevol espai que estigui lluny de la Terra”, “Cementiris” o “El període prehistòric on només els bacteris governaven el planeta”. Literalment, qualsevol cosa que no impliqui les persones.
Respostes com aquestes ens fan preguntar-nos: si no hi ha espai lliure de violència, per què no estem centrant els nostres esforços col·lectius en redreçar aquest problema? Estem donant per suposat que això és el que som com a espècie? No podem fer-hi alguna cosa?
Les dades, en més detall:
El 45,4% dels enquestats afirma que no hi ha cap lloc lliure de violència.
Pregunta 06: En quin context pot ser útil la violència?
Segons el nostre públic, en molts. L’audiència pensa que la violència és útil com a forma de resistència; un acte final que es basa en el poder de la oposició o el desafiament.
Des del moment en què necessites defensar-te, fins a la situació en què combats una injustícia; la violència et pot ajudar a mantenir la teva posició. La mateixa idea s’aplica a sistemes més grans, com ara governs i institucions. Un participant escrivia que “Els estats exerceixen el seu monopoli legítim de la violència a través de les seves forces armades per mantenir la seva hegemonia”. La resistència, en aquest sentit, es pot entendre com un últim recurs per mantenir intacta l’estructura de poder contra individus desafiants.
Sorprenentment, però, en el context de l’exposició, la violència no es llegeix com a útil quan es presenta com un acte intencionat, només com a reacció. Per tant, no és una solució tret que estigui vinculada a la protecció i preservació dels cossos o poders.
Les dades, en més detall:
Respostes més enviades: per defensar-nos a nosaltres mateixos o als altres [14,9%], quan combatem injustícies [5%] o situacions extremes [4%].
I, amb raó, potser us pregunteu… Com hem analitzat aquestes dades?
A través del nostre web 730hours.com i dels QR de l’exposició, hem reunit més de 1.000 respostes, guardades a la nostra base de dades ad-hoc.
Per tal de transformar la comprensió qualitativa del contingut que el públic ha compartit en dades quantitatives, hem utilitzat metodologies de Natural Language Processing (NLP) per obtenir un rang de les paraules clau més populars utilitzades en cadascuna de les preguntes: agrupant per paraules similars i filtrant les paraules amb poc significat (preposicions, conjuncions, etc.) per poder-ne extreure les idees més freqüents.
El resultat de l’anàlisi que acabeu de llegir es basa en el flux de respostes que hem recollit durant 730 hores en el context de l’exposició “730 hores de violència”. Un informe que pretén obrir nous diàlegs sobre la violència, contribuint a una discussió col·lectiva més àmplia.
Aquesta peça no existiria sense la contribució de dades generosa aportada pels nostres visitants. A tots i totes els que heu format part d’aquest projecte: gràcies per les vostres històries.
